Podem trobar moltes similituds entre el cant espiritual de Palau i Fabre, recitat aquí de manera tan sincera, amb el cant espiritual d'Ausiàs March, escrit tants segles abans. 

Ambdós estan escrits en segona persona, escrits directament per ser escoltats per Déu, un Déu en el que cap dels dos creu però que tots dos volen i necessiten. És impresionant com dos personatges, amb similituds però també amb tantes diferències, estiguin sentint sentiments tan semblants amb mig mileni de diferència. Realment dóna a pensar que no estem sols en aquest món, res del que nosaltres sentim és sentit exclusivament per nosaltres, sempre podrem trobar persones al nostre voltant amb les mateixes inquietuds que nosaltres. 

Els dos cants espirituals estan marcats per ser de vers lliure. A cap dels dos autors els interessa en aquestes obres en concret les regles clàssiques de la poesia tradicional, el que realment volen és poder expressar les seves reflexions i poder expressar-se lliurement per ser sentits i entesos per aquest Déu en qui no creuen però que tant volen al seu costat. 

Està clar llegint aquest text que aquest poeta del segle XX ha fet referència, s'ha inspirat i fins i tot ha volgut fer homenatge a aquest autor gandià que ha marcat i va revolucionar de manera tan radical la poesia al segle XV.